Edicions del Llancer

Al lector d’aquesta obra:

Al presentar-vos l’estrany manuscrit del capità Carter en forma de llibre, crec que unes paraules sobre aquesta persona remarcable seran del vostre interès.

El meu primer record del capità Carter és dels pocs mesos que va estar-se a la llar del meu pare a Virgínia, just abans de l’esclat de la guerra civil. Llavors jo era un nen d’encara no cinc anys, però recordo bé l’home alt, bru, ben afaitat i atlètic a qui jo anomenava oncle Jack.

Sempre semblava que estava rient, i participava dels jocs dels nens amb la mateixa bonhomia de cor que mostrava cap a aquells passatemps en què els homes i les dones de la seva pròpia edat es distreien, o feia xerrades d’una hora amb la meva vella àvia i l’entretenia amb històries de la seva vida estranya i salvatge arreu del món. Tots l’estimàvem, i els nostres esclaus pràcticament adoraven el terra que trepitjava.

Era un esplèndid espècimen de virilitat, en fer unes dues polzades ben bones per sobre els sis peus, amb les espatlles amples i els malucs estrets, amb el port d’un lluitador entrenat. Els seus trets eren simètrics i marcats, el seu cabell, negre i espès, mentre que els seus ulls eren d’un gris acer, i reflectien un caràcter fort i lleial, ple de foc i d’iniciativa. Les seves maneres eren perfectes, i la seva cortesia era la típica d’un gentilhome del Sud de la classe més alta.

La seva habilitat com a genet, especialment durant les caceres, era una meravella i una delícia fins i tot en aquell país de genets magnífics. Vaig sentir sovint al meu pare aconsellar-li precaució contra la seva temeritat salvatge, però ell només reia, i deia que encara no havia nascut el cavall que el matés fent-lo caure.

Quan la guerra va esclatar, ens va deixar, i no el vaig tornar a veure durant quinze o setze anys. Quan va tornar va ser sense avís previ, i vaig sorprendre’m molt en veure que aparentment no havia envellit ni un dia, ni havia canviat exteriorment de cap altra manera. Era, quan altres persones estaven amb ell, el mateix tipus genial i feliç que havia conegut abans, però quan es creia que estava sol, l’havia vist seure durant hores mirant al buit, la seva cara fixa amb una expressió d’enyorament melangiós i misèria desesperançada, i per la nit seia mirant als cels, a què no ho vaig saber fins que vaig llegir aquest manuscrit anys després.

Ens va dir que havia estat fent de prospector i de miner a Arizona part del temps que havia passat des de la guerra, i era evident que havia tingut molt d’èxit per la quantitat il·limitada de diners que posseïa.

Sobre els detalls de la seva vida durant aquests anys era molt reticent a parlar-ne, de fet, no en parlava en absolut.

s’estigué amb nosaltres un any, i després se n’anà a Nova York, on va comprar una petita caseta prop del Hudson, on el visitava un cop a l’any aprofitant els meus viatges al mercat de Nova York -el meu pare i jo posseíem i operàvem una cadena de botigues de proximitat per tota Virgínia en aquell temps. El capità Carter tenia una caseta petita però bonica, situada en un cingle des del que es contemplava el riu, i durant la meva darrera visita, a l’hivern de 1885, vaig observar que estava molt ocupat escrivint. Ara suposo que era aquest manuscrit.