Edicions del Llancer

Algunes mesos després de què hagués tornat a casa des de la meva darrera visita, el primer de març de 1886, em penso, vaig rebre un telegrama d’ell demanant-me que hi anés tot seguit. Sempre havia estat el seu preferit entre la generació més jove dels Carters, i em vaig afanyar en satisfer la seva demanda.

Vaig arribar a la petita estació, aproximadament a una milla de la seva propietat, el matí del 4 de març de 1886, i quan li vaig demanar al cotxer que em dugués a casa del capità Carter, em va contestar que si era un amic del capità tenia molt males notícies per mi; el capità havia estat trobat mort poc després de la sortida del Sol aquell mateix matí pel vigilant destinat a una propietat veïna.

Per alguna raó aquestes notícies no em van sorprendre, però vaig afanyar-me a casa seva tan ràpid com fou possible, per tal de fer-me càrrec del cos i dels seus afers.

Vaig trobar el vigilant que l’havia descobert, juntament amb el cap de la policia local i diversa gent del poble, reunits al seu estudi.

El vigilant va explicar els pocs detalls relacionats amb la troballa del cadàver, que va dir que encara estava calent quan el va trobar. Jeia, va dir, totalment estirat en la neu amb els braços estesos per sobre el seu cap cap al caire del cingle, i quan em va ensenyar ell lloc vaig adonar-me’n que era exactament el mateix on l’havia vist en aquelles altres nits, amb els seus braços aixecats suplicant als cels.

No hi havia signes de violència en el cadàver, i amb l’ajuda del metge local el jurat del forense va arribar ràpidament a la decisió que la causa de la mort havia estat una fallada cardíaca. Un cop em van deixar sol a l’estudi, vaig obrir la caixa forta, i en vaig treure els continguts del calaix en el que em va dir que trobaria les meves instruccions. Eren realment particulars, però els vaig seguir fins al darrer detall tan fidelment com vaig ser capaç.

Em va encomanar que dugués el seu cos a Virgínia sense embalsamar, i que fos dipositat en un taüt obert dins d’una tomba que havia fet construir prèviament i, com vaig saber després, estava ben ventilada.

Les instruccions feien molt èmfasi en què havia de supervisar-ho personalment per tal de que tot fos dut a terme tal i com ell demanava, fins i tot en secret si fos necessari.

Va disposar de la seva propietat de manera tal que jo rebés totes les rendes durant vint-i-cinc anys, i llavors passaria a ser el propietari de tot.
Les altres instruccions feien referència a aquest manuscrit, que havia de guardar segellat i sense llegir, tal i com l’havia trobat, durant onze anys, i no havia de divulgar els seus continguts fins vint-i-un anys després de la seva mort.

Una característica estranya de la tomba, on el cos encara reposa, és que la massiva porta està equipada amb un únic i enorme pany xapat en or de tancament automàtic que només pot ser obert des de l’interior.

Ben cordialment,