Algunes mesos després de què hagués tornat a casa des de la meva darrera visita, el primer de març de 1886, em penso, vaig rebre un telegrama d’ell demanant-me que hi anés tot seguit. Sempre havia estat el seu preferit entre la generació més jove dels Carters, i em vaig afanyar en satisfer la seva demanda.

Vaig arribar a la petita estació, aproximadament a una milla de la seva propietat, el matí del 4 de març de 1886, i quan li vaig demanar al cotxer que em dugués a casa del capità Carter, em va contestar que si era un amic del capità tenia molt males notícies per mi; el capità havia estat trobat mort poc després de la sortida del Sol aquell mateix matí pel vigilant destinat a una propietat veïna.

Per alguna raó aquestes notícies no em van sorprendre, però vaig afanyar-me a casa seva tan ràpid com fou possible, per tal de fer-me càrrec del cos i dels seus afers.

Vaig trobar el vigilant que l’havia descobert, juntament amb el cap de la policia local i diversa gent del poble, reunits al seu estudi.

El vigilant va explicar els pocs detalls relacionats amb la troballa del cadàver, que va dir que encara estava calent quan el va trobar. Jeia, va dir, totalment estirat en la neu amb els braços estesos per sobre el seu cap cap al caire del cingle, i quan em va ensenyar ell lloc vaig adonar-me’n que era exactament el mateix on l’havia vist en aquelles altres nits, amb els seus braços aixecats suplicant als cels.

No hi havia signes de violència en el cadàver, i amb l’ajuda del metge local el jurat del forense va arribar ràpidament a la decisió que la causa de la mort havia estat una fallada cardíaca. Un cop em van deixar sol a l’estudi, vaig obrir la caixa forta, i en vaig treure els continguts del calaix en el que em va dir que trobaria les meves instruccions. Eren realment particulars, però els vaig seguir fins al darrer detall tan fidelment com vaig ser capaç.

Em va encomanar que dugués el seu cos a Virgínia sense embalsamar, i que fos dipositat en un taüt obert dins d’una tomba que havia fet construir prèviament i, com vaig saber després, estava ben ventilada.

Les instruccions feien molt èmfasi en què havia de supervisar-ho personalment per tal de que tot fos dut a terme tal i com ell demanava, fins i tot en secret si fos necessari.

Va disposar de la seva propietat de manera tal que jo rebés totes les rendes durant vint-i-cinc anys, i llavors passaria a ser el propietari de tot.
Les altres instruccions feien referència a aquest manuscrit, que havia de guardar segellat i sense llegir, tal i com l’havia trobat, durant onze anys, i no havia de divulgar els seus continguts fins vint-i-un anys després de la seva mort.

Una característica estranya de la tomba, on el cos encara reposa, és que la massiva porta està equipada amb un únic i enorme pany xapat en or de tancament automàtic que només pot ser obert des de l’interior.

Ben cordialment,

Al lector d’aquesta obra:

Al presentar-vos l’estrany manuscrit del capità Carter en forma de llibre, crec que unes paraules sobre aquesta persona remarcable seran del vostre interès.

El meu primer record del capità Carter és dels pocs mesos que va estar-se a la llar del meu pare a Virgínia, just abans de l’esclat de la guerra civil. Llavors jo era un nen d’encara no cinc anys, però recordo bé l’home alt, bru, ben afaitat i atlètic a qui jo anomenava oncle Jack.

Sempre semblava que estava rient, i participava dels jocs dels nens amb la mateixa bonhomia de cor que mostrava cap a aquells passatemps en què els homes i les dones de la seva pròpia edat es distreien, o feia xerrades d’una hora amb la meva vella àvia i l’entretenia amb històries de la seva vida estranya i salvatge arreu del món. Tots l’estimàvem, i els nostres esclaus pràcticament adoraven el terra que trepitjava.

Era un esplèndid espècimen de virilitat, en fer unes dues polzades ben bones per sobre els sis peus, amb les espatlles amples i els malucs estrets, amb el port d’un lluitador entrenat. Els seus trets eren simètrics i marcats, el seu cabell, negre i espès, mentre que els seus ulls eren d’un gris acer, i reflectien un caràcter fort i lleial, ple de foc i d’iniciativa. Les seves maneres eren perfectes, i la seva cortesia era la típica d’un gentilhome del Sud de la classe més alta.

La seva habilitat com a genet, especialment durant les caceres, era una meravella i una delícia fins i tot en aquell país de genets magnífics. Vaig sentir sovint al meu pare aconsellar-li precaució contra la seva temeritat salvatge, però ell només reia, i deia que encara no havia nascut el cavall que el matés fent-lo caure.

Quan la guerra va esclatar, ens va deixar, i no el vaig tornar a veure durant quinze o setze anys. Quan va tornar va ser sense avís previ, i vaig sorprendre’m molt en veure que aparentment no havia envellit ni un dia, ni havia canviat exteriorment de cap altra manera. Era, quan altres persones estaven amb ell, el mateix tipus genial i feliç que havia conegut abans, però quan es creia que estava sol, l’havia vist seure durant hores mirant al buit, la seva cara fixa amb una expressió d’enyorament melangiós i misèria desesperançada, i per la nit seia mirant als cels, a què no ho vaig saber fins que vaig llegir aquest manuscrit anys després.

Ens va dir que havia estat fent de prospector i de miner a Arizona part del temps que havia passat des de la guerra, i era evident que havia tingut molt d’èxit per la quantitat il·limitada de diners que posseïa.

Sobre els detalls de la seva vida durant aquests anys era molt reticent a parlar-ne, de fet, no en parlava en absolut.

s’estigué amb nosaltres un any, i després se n’anà a Nova York, on va comprar una petita caseta prop del Hudson, on el visitava un cop a l’any aprofitant els meus viatges al mercat de Nova York -el meu pare i jo posseíem i operàvem una cadena de botigues de proximitat per tota Virgínia en aquell temps. El capità Carter tenia una caseta petita però bonica, situada en un cingle des del que es contemplava el riu, i durant la meva darrera visita, a l’hivern de 1885, vaig observar que estava molt ocupat escrivint. Ara suposo que era aquest manuscrit.

Després de llegir fins aquí, el meu interès, que ja havia estat estimulat per la troballa del manuscrit, s’aproximava al punt d’ebullició. Havia vingut a Groenlàndia durant l’estiu, per consell del metge, i m’estava morint d’avorriment, ja que nèciament no havia pensat de dur material de lectura suficient. Indiferent a la pesca com sóc, el meu entusiasme per aquesta forma d’esport aviat es va esvanir; tot i això, a falta d’altres formes d’esbarjo, m’estava jugant la vida en una barca totalment inadequada enllà del Cap Farewell, a l’extrem meridional de Groenlàndia.

Groenlàndia! Com a denominació descriptiva, és un acudit dolent; però el meu relat no té res a veure amb Groenlàndia, ni res a veure amb mi. Així que passaré per una cosa i l’altra tan ràpidament com sigui possible.

La inadequada embarcació finalment va arribar a un embarcador precari. Amb l’ajuda dels nadius, submergits en l’escuma fins a la cintura, vaig ser dut a terra, i mentre s’estava preparant l’àpat del vespre, vaig passejar aquí i allà per la costa rocosa i fragmentada. Miques de platja envaïdes per l’escuma fendien el granit gastat, o allò de què poguessin estar compostes les roques del cap Farewell, i mentre jo seguia la marea que es retirava d’una d’aquestes franges toves, ho vaig veure. Si hom topés amb un tigre de Bengala en el barranc de darrere dels banys de Bimini, a Los Angeles, no podria estar més sorprès del que ho estava jo en veure un termos de quart de galó girant i rodant en l’escuma del cap Farewell a l’extrem meridional de Groenlàndia. El vaig recuperar, i em vaig xopar fins damunt els genolls en fer-ho; em vaig asseure a la sorra i el vaig obrir, i a la llum del llarg capvespre vaig llegir el manuscrit que contenia, de lletra clara i molt ben plegat.